Amb crucifix o sense

ERC-ICV-IU acaba d’entrar al Congrés dels Diputats una proposició no de llei perquè siguin retirats els crucifixos de les escoles públiques. El portaveu d’Esquerra, Joan Ridao, reclama que el govern "doni immediatament directrius als centres educatius perquè es garanteixi la plena laïcitat i la neutralitat religiosa". La recent sentència del Tribunal d’Estrasburg, a causa d’una polèmica que es va iniciar a Itàlia, ha donat ales als republicans i als ecosocialistes. Fora crucifixos! Suposo que després serà el torn de les obres d’art de temàtica religiosa exposades als museus públics del país. Fora també! La religió, diuen, és per a l’àmbit privat. Fora religió! Que es preparin els futbolistes que fan el senyal de la creu al sortir al camp: on van pel món fent aquests signes davant de les càmeres? Fora futbolistes cristians! I les creus de terme dels municipis que en tenen? Fora creus! Ep!, un dubte que em passa pel cap, però: què fem amb els musulmans i les seves maneres de manifestar externament que professen la seva religió? Silenci. “El tema és diferent”, diran. Es veu que aquesta qüestió està fora de l’agenda política. No toca parlar-ne! Au, passem full. Ai, Déu meu, com costa d’entendre que la laïcitat –que no laïcisme- no és només posar menjars respectuosos amb el Ramadà a les escoles o celebrar la festivitat celta de Halloween! De cop i volta, es veu que hem de donar per superada la paraula tolerància, que compta amb gairebé 7 milions de resultats al buscador d’Internet més popular, i es veu també que caldrà oblidar allò del respecte als símbols i manifestacions religioses. Res de res: al calaix tancat amb clau!

La sensació que tinc és que hi ha fòbies profundes que surten a la primera ocasió que troben. Estic d’acord a separar l’àmbit religiós del civil i que cap confessió religiosa tingui privilegis però certes manifestacions tradicionals o culturals formen part de l’exercici lliure de la capacitat humana de prendre decisions pacífiques, com ho és que no em canviaré el nom (de pila) pel fet que es trobi al santoral catòlic i que continuaré celebrant tant el vessant religiós com el civil de Sant Jordi el dia 23 d’abril. No podria entendre que hagi de celebrar-ho separadament perquè tots dos aspectes conformen la meva identitat. La presència d’un crucifix no implica l’adhesió pública al catolicisme i fins i tot el líder del principal partit de centre-esquerra italià, Pier Luigi Bersani, també s’ha mostrat contrari a la decisió d’Estrasburg ja que "una antiga tradició com la del crucifix no pot ser considerada ofensiva per ningú". Per als nostres prohoms de la res publica dos mil anys de civilització no han de significar res. Confonen el significat civil, històric i cultural del crucifix amb el seu altre significat, el religiós, que és el que adquireix en un lloc de culte, no en una aula. Fins i tot, fa un parell d’anys, la British Airways va haver de modificar les seves normes quan l’hostessa Nadia Eweida va saber defensar el seu dret a portar penjat al coll un crucifix per coherència amb les seves creences. A casa nostra tot és diferent.

No és absurd tot plegat? És aquesta la prioritat que han de tenir els polítics? Deu ser (“deu”sense accent, eh?; a veure si prohibirem aquesta forma verbal ara!) que no sóc sensible als requeriments de la laïcitat entesa a la republicana. A mi em sembla que la urgència política rau a fer possible d’una vegada la modernització dels jutjats, a trobar solucions a la recessió econòmica punyent, eradicar la corrupció, controlar el dèficit públic, millorar la productivitat de les empreses i la recerca científica, etc. Serà que no hi entenc, jo; o que no sóc “progre”! Perdre el temps d’aquesta manera sí que és una creu, Senyor!

Sempre males notícies

Portem molt temps, massa, que no hi ha manera de trobar un titular positiu a les portades dels diaris. L’obsessió per fer notar que els que no són de la meva corda són uns corruptes es va estenent com una taca d’oli. L’interès a desacreditar els nostres polítics i, per extensió, les institucions democràtiques del país sembla no tenir fi. Les declaracions i contradeclaracions d’uns i altres, les dimissions forçades, els cops de porta a l’abandonar la pròpia nau, el joc brut no fan altra cosa que debilitar la democràcia i donar ales a comportaments populistes que, en el fons, no són res més que tàctiques calculades per alguns equips de persones que van preparant la cursa electoral al Parlament, a l’Ajuntament o al Barça. El bé comú ha lliurat la seva ànima a un grapat de servidors de la cosa pública altament ineficaços, els quals emmascaren la bona gestió de desenes i desenes de persones que malden per servir els seus conciutadans a peu d’obra, amb honestedat i convicció responsable. Al final, sempre acabem sentint l’expressió que els polítics tots són iguals, en un exercici de confessió pública d’un sentiment interior que, moltes vegades, és una mena de catarsi justificadora de la pròpia comoditat per veure-les passar sense actuar. I, a més a més, tots sabem que l’afirmació no és certa.

Un dels problemes que patim és, al meu entendre, que ens entretenen mentre va passant el temps i es van perdent oportunitats. Els uns ens volen fer creure que amb la independència tot serà diferent. Els altres ens enganyen cada dia maquillant l’escàndol de les conseqüències de l’atur que ja és del 17% a Catalunya o pactant in extremis els pressupostos de l’Estat amb el PNB i CC (amb el suport obvi dels socialistes catalans) en un dels moments en què la credibilitat del president del govern espanyol és ínfima. Els de la dreta més anticatalana van portant al Constitucional cada llei important que aprovem al nostre Parlament i els autoanomenats ecosocialistes segueixen ancorats en les seves trinxeres ideològiques subvencionades a causa de la seva participació circumstancial en el poder. No em puc deixar el principal partit de l’oposició que va maldant per fer creïble un projecte alternatiu seriós, tot mirant de no caure en els paranys que aniran en augment a mida que passin els dies. Força complicat, francament.

Josep A. Duran deia fa un mes en una conferència pronunciada al Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, que “la tasca prioritària de la política ha de ser restaurar la confiança dels mercats i de la societat” la qual cosa comporta “revisar errors comesos i fer ús de la creativitat per inventar noves solucions”. El portaveu de CiU al Congrés dels Diputats afegia també que la crisi que patim ho és també perquè “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i que “necessitem millorar la nostra competitivitat”. És en aquesta línia que cal treballar i no en debats oportunistes com el de la innecessària modificació de la llei de l’avortament amb el qual el govern pretén distreure l’opinió pública i guanyar adeptes per l’esquerra a la seva causa en un exercici d’irresponsabilitat al qual fins i tot destacades veus de les seves pròpies files no volen donar suport. En aquestes proclames és on treu el cap el “zapaterisme” més radical, aquell que de mica en mica dinamita els puntals de la societat i que pot acabar portant el barco a la deriva perquè el seu capità ha perdut el nord si és que l’ha tingut alguna vegada.

La dèria pepera amb el català

Alícia Sánchez-Camacho ha estat designada aquest matí candidata del seu partit, el PP, a la Generalitat de Catalunya. Per celebrar-ho, una de les perles mediàtiques del dia ha estat la dèria anticatalà a la qual ens tenen més que acostumats: "No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular dels nostres fills a les escoles", ha dit. La líder dels populars ha afirmat que el PP aporta la "sensatesa i la maduresa que necessita Catalunya". L’afirmació anterior, senyora Camacho, ni és sensata ni és madura. Aquesta història és més vella que l’anar a peu i si és utilitzada una vegada i una altra és perquè en el fons els dóna cert rèdit electoral a les Espanyes. Rajoy diu que amb aquesta aposta estan a favor de la llibertat de la gent. Per favor! Per què juguen a confondre el personal? Quatre frases dites en un moment d’autoeufòria mitinera, aixecant una mica la veu malgrat que la megafonia ho fa innecessari, i cap a casa, que el foc ja està encès.
Com diu un encertat editorial de La Vanguàrdia, aquestes manifestacions fortuïtes, afecten els sentiments de moltes persones catalanes i contribueixen a barrejar les coses. La política lingüística de la Generalitat ha rebut els avals continuats de la societat catalana. En temps del president Pujol i ara.
Senyora Camacho, expliqui’m les raons pedagògiques i sociolingüístiques que avalen el seu posicionament i expliqui’m també per què s’entesten a no voler acceptar l’ordenament jurídic vigent i les sentències dels tribunals que ja han deixat força clara aquesta qüestió des de fa temps.

Aquests socialistes ens xuclaran el moll de l'os!

El ministre de Foment diu que “els que tenen més recursos s’han d’estrènyer el cinturó”. Queda bé, la frase! La pregunta que em faig és per a què? Què en vol fer el govern d’aquests diners? A què els destinarà? O sigui que, com diu Salvador Cot a l’Avui d’avui, el que fa ara Zapatero és reclamar-nos a rics i a pobres els famosos 400 euros que ens va “prestar” abans de les eleccions. I també estic d’acord amb Cot quan afirma que “aquesta crisi l’acabaran costejant els assalariats i les classes mitjanes”. Als rics no els fa ni fred ni calor, la noticia. Ja s’ho poden permetre. Però no veig enlloc que l’economia productiva, la inversió en coneixement, les infraestrucures comptin amb el suport necessari per treure el país d’aquest sot profund en què estem encallats. No hi entenc ni un borrall d’economia; veig com s’esfuma la nòmina abans que acabi el mes com en tantes cases i no em queixo gaire però sí que sé escoltar les persones amb qui coincideixo al carrer o a la feina i no veig a ningú prou satisfet amb la manera com s’està encarant la situació. I desperta gelosia veure com altres països es troben en una millor situació, què vols que t’hi digui!

Paral•lelament, des del departament de Salgado ens arriba la gran pensada de l’estiu: «Tot està obert, els impostos es poden apujar, abaixar o deixar-los igual». Deu ser un cop de calor! I l’altra notícia diu: “El nombre d'afiliats estrangers a la Seguretat Social a Catalunya ha disminuït en 10,93 punts en un any, segons les dades oficials”. Què vol dir això? És una mala noticia, és bona? Sembla un telenotícies de TV3, això: et repeteixen un titular cinquanta cops i no te l’expliquen mai. Diuen que no som capaços de prestar atenció a una noticia de més de vint segons. Imagina’t qui deu llegir, doncs, articles com aquest! No tot deu ser culpa de la dissortada ESO!

Menstrestant, els nostres polítics d’aquí van marejant la perdiu a veure qui la diu més grossa pel tema de la demorada sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Que si ens manifestem, que si no, que si ara, que si després, que si els uns, que si els altres... I mires cap a Espanya i et trobes els representants dels dos grans partits que poden tenir responsabilitats de govern i fan riure (o plorar) les seves acusacions mútues diàries sobre qui és més corrupte. I després no entenem que la gent no vulgui anar a votar! Quina tropa, Déu meu!

Submissió periodística

S’ha posat de moda convocar rodes de premsa sense possibilitat que els periodistes que les atenen puguin fer preguntes. Podrien enviar una nota de premsa a la redacció dels mitjans de comunicació i llestos! Tot molt més ràpid, tot més barat. El problema, però, és que aquesta manera d’actuar s’apropa més a la propaganda que a la informació.

L’anècdota d’aquesta mateixa setmana no és ben bé això però és il•lustrativa. Resulta que el cap de premsa del ministre de treball, Celestino Corbacho, va increpar un periodista de TVE que cobria l’acte perquè havia fet una pregunta “fora de temps”, a criteri dels controladors del que s’ha de dir i del que no. “Ho has fet molt malament”, li va etzibar. I va afegir: "Em queixaré" i "demanaré qui ets perquè no vinguis al Ministeri". Em recorda allò de “¡no sabe usted con quién está hablando!”. Si ho fes la dreta, dirien que ja se sap. Que, de fet, ja se sap. Però si ho fa un prototip de govern autoanomenat progressista, què hem de pensar? I el silenci del col•legi de periodistes o de l’Associació de la premsa?


Fes un cop d'ull al video:

Qüestionada la llei del menor

Hi ha lleis que preveuen sancions però no serveixen per prevenir algunes conductes totalment anormals. És el que passa amb la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors. Una llei que, per cert, ja ha estat modificada l’any 2006 i l’any 2008.

Discutir sobre la conveniència de modificar l’edat penal dels més joves és raonable però no és anar al fons del problema. Però sí que se n’ha de parlar. Alguns polítics del govern afirmen que no s’ha de canviar una llei en calent, però tampoc no ho proposen quan el tema ja s’ha refredat, almenys en els mitjans de comunicació. Els qui no obliden la qüestió són els familiars de les víctimes, als quals la societat i les seves institucions tenen obligació de donar algun tipus de resposta perquè ningú es quedi amb la sensació que els menors de 12 a 14 anys resten impunes de delictes d’homicidi o violació com els succeïts darrerament a Còrdova, Huelva i Catalunya.

Davant d’aquests actes de desmesurada violència executats massa vegades per preadolescents, és obligatori preguntar-nos què ens està passant. Millor dit, per què ens passa tot això? És potser que les famílies, el sistema educatiu, les organitzacions cíviques han perdut el nord? Per què ens costa tant a tots plegats de posar límits, de senyalar unes regles que cal tenir en compte per harmonitzar la convivència, de sancionar (quan calgui i proporcionadament) els actes de violència sexista o escolar? Aquesta generació, filla d’una concepció hedonista de la vida, que fa mofa dels valors morals, s’ha quedat òrfena de mesures psicològiques i educatives de caràcter preventiu que siguin de provada eficàcia. I cal trobar-hi solució, per més difícil que sigui.

Hi ha un error consistent a disculpar aquells que manifesten conductes disruptives o a buscar atenuants per als autors dels actes vandàlics, especialment si són joves. La culpa és de la societat, sentim dir. O de la televisió i d’Internet. Per què reprimim el pensament i la seva expressió pública a través del llenguatge parlat o escrit i acceptem d’una vegada que hi ha coses que estan malament? Simplement. I que cal carregar amb la responsabilitat de les conseqüències dels actes de cadascú. Per què som tan tous els pares? És potser que hem perdut el criteri del que suposa educar els fills i les filles? Per què ens entestem a ser col•legues seus en comptes d’exercir el paper que la societat espera de nosaltres; és a dir, que fem de pares i mares. No pretenc generalitzar ni criminalitzar els adolescents del nostre país però les estadístiques disponibles comencen a ser preocupants.

Un altre error és haver banalitzat el sexe. Per què augmenten les agressions sexuals entre joves de la mateixa edat, comesos de vegades en grup? No és aquesta la generació que compta amb la més àmplia informació en matèria de sexualitat humana? No serà que es tracta d’una informació sense formació? N’hi ha prou en campanyes que se centren gairebé només a ensenyar com es posa un preservatiu o com cal demanar la “pastilla del dia després”? No serà que estem massa obsessionats amb les definicions políticament correctes del que és la diversitat afectivo-sexual sense adonar-nos que el que fem en realitat és alimentar una hipersexualització en les persones adolescents?

Molts professionals consultats sobre què caldria fer coincideixen a posar l’escola a l’epicentre de la solució. Potser tenen raó, però això és carregar amb un pes desproporcionat els mestres i el professorat. El meu parer s’apropa més al que planteja Gregorio Luri quan afirma a L’escola contra el món que “el lloc de l’escola és entre els pares i la societat, fent de mitjancera entre tots dos per permetre el pas de la condició de fill a la de ciutadà, en un procés continu d’expansió dels vincles de confiança”. O sigui que si les lleis per si soles no modifiquen les conductes i el jovent no sap autoregular-se, queda molta feina per fer. El debat resta obert.

Burocràcies

Viure en una societat moderna i globalitzada, amb un finançament celebrat per gairebé tothom, amb tecnologies pertot arreu, esclaus d’un consumisme que es resisteix a alentir el seu batec, no és suficient per aconseguir que les burocràcies innecessàries desapareguin de les nostres gestions ordinàries. En poc més d’una setmana he tingut ocasió de tocar-ho de prop. T’has quedat sense llum? Doncs truca al número d’avaries i, si tens la sort que la persona que et respon és competent, faràs via. Si no és així, ànim i paciència! Has de comprar un automòbil? Tens la possibilitat d’acollir-te al pla de descomptes del govern? Has de canviar el nom del titular del vehicle que trauràs de la circulació? I han de posar-hi cullerada els de Trànsit? Doncs, ja saps la resposta: torni demà i ja li direm si encara li falta algun document més quan ens ho hàgim mirat! I no et deixis el certificat d’empadronament (detall d’última hora) si vols que el desballestament del cotxe vell sigui possible. Però, sobretot, no perdis la calma que això accelera l’envelliment prematur i complica la vida als del teu entorn.

O sigui que sempre hi ha motius per estar content: en el meu cas, el sabater ha fet força bé la seva feina i puntualment; a la botiga de roba l’atenció ha estat immillorable; a les entitats bancàries m’han fet les transferències per fer front als pagaments a compte de les matrícules de les universitats, col·legis majors, concessionaris, etc. en un tres i no-res. Com volen, els diners, Déu meu!! Fins i tot, estic a punt de començar les vacances havent enllestit el gruix més important de les tasques de tancament d’un curs i de planificació del següent gràcies a l’eficàcia de les persones amb qui treballo i gràcies també que enguany els Serveis Territorials d’Educació han disminuït el nombre de valoracions, estadístiques i altres paperasses de dubtosa necessitat que solien exigir i a les quals mai no m’hi he acabat d’acostumar.

En definitiva, si de mi depengués i en fos capaç, limitaria tant com es pogués el volum de burocràcies a què ens sotmeten en aquest país i miraria de posar al capdavant de les que són inevitables a persones que fossin simplement professionals.

La primària catalana a la UCI

Res més lluny del meu pensament que desprestigiar el model educatiu del meu país amb l’article que segueix. Feta aquesta declaració d’intencions a priori, penso que hem de tocar de peus a terra i acceptar que no ens podem permetre que el 25 % dels catalans que estan acabant la primària aquest mes de juny no hagi assolit les competències bàsiques (molt bàsiques) en comprensió lectora ni en llengua escrita ni en matemàtiques. Vull evitar la paraula fracàs entre d’altres coses perquè entre tots hem anat transformant el seu significat original. Però tampoc no hem descobert res de nou que el professorat del cicle superior de primària no hagi anat posant sobre el paper curs rere curs. Per tant, no em va estranyar que el conseller Maragall manifestés que “no li sorprenien aquests resultats” i que aquests alumnes “tenen per endavant tota la secundària encara”. Vol dir, doncs, que ja tenia prou dades com per haver-se pogut estalviar un milió d’euros que és el cost declarat d’aquesta diagnosi de caràcter extern aplicada a la totalitat dels nostres alumnes de sisè.

Hi ha un aspecte que em sembla que no podem obviar: l’alumnat nouvingut a Catalunya els dos darrers anys no ha computat en aquests exàmens com tampoc no ho han fet els qui tenen necessitats educatives especials: un 8,8 %. Per tant, els resultats obtinguts són preocupants i certifiquen que els objectius i continguts educatius no són els adequats, o que les metodologies de les unitats didàctiques han de ser reorientades amb urgència, o bé que cal corregir aquest enfocament excessivament lúdic que tenen els currículums actuals i recuperar la cultura de l’esforç, l’ordre, el silenci, el treball ben fet. Caldrà corregir encara unes quantes coses més quan constatem que més de 14.000 catalans d’onze anys no entenen prou bé allò que se’ls diu oralment ni s’expressen per escrit amb un mínim de competència en cap de les llengües oficials.

M’ha agradat que el president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, Joaquim Prats, hagi assenyalat que els resultats obtinguts també demostren “l'efecte centre, donat que en alguns casos, la comparativa entre centres que escolaritzen població similar en una mateixa zona geogràfica i que tenen els mateixos recursos mostra diferències que constaten que el treball del propi centre és important en l'avaluació final”. És una aposta per l’autonomia de cada escola i per impulsar projectes educatius diversos, allunyats de l’homogeneïtat impossible en un país tan ric en especificitats com és el nostre.

Malgrat que aquesta prova no és determinant per a decidir si un alumne o alumna ha de romandre un any més a sisè per tal de consolidar el que avui no domina, es fa necessària l’aplicació de “contractes educatius” d’estiu a aquells estudiants en situació de prefracàs escolar a fi que dediquin una part de la seva jornada de vacances al reforç de les habilitats que els manquen i al treball guiat de les competències no assolides. Esperar dos mesos i mig a començar a posar remei a aquest dèficit podria esdevenir una irresponsabilitat per part de les famílies d’aquests nens i nenes. Les escoles ja hi posaran la seva part al començar el curs al setembre, un cop es disposi de la resta d’informació avaluativa ordinària pròpia de final de curs.

No cal dir que aquesta tasca intel·lectual de recuperació no ha de ser viscuda com a un càstig. De fet, sóc del parer que la resta de companys i companyes de tots els cursos haurien de dur a terme tasques similars en funció de les seves necessitats, circumstàncies i edat. El temps estiuenc és prou llarg com perquè hi hagi temps per al lleure, per a compartir espais i activitats amb la família i les amistats, els casals d’estiu... Però mai no he acabat d’entendre aquest afany a confondre descans amb no fer res i menys encara a tenir una mena de patiment si el que cal posar en joc és el cap. No cal que els pares (i les mares) deixin d’exercir l’autoritat en el temps estival, ja que els límits hi han de ser sempre, amb flexibilitat i mà esquerra, si voleu, però no podem deixar que el bonisme subvencionat que abunda a la nostra societat alimenti uns preadolescents mal acostumats i autocomplaents als quals qualsevol exigència per part del professorat quan tornaran de les vacances els genera fòbia escolar. A la llarga, amb el que ens trobarem és amb un pèssim resultat en capital humà, amb totes les conseqüències que això comporta.

Mig segle d'educació diferenciada a Lleida

He llegit al diari Segre un article en què l’autor es qüestionava l’opció per l’educació mixta o per la diferenciada i em sorprèn que s’insisteixi a evitar que l’imaginari col·lectiu superi la comparació d’aquest model educatiu amb l’educació separada de l’època franquista. L’opció per aplegar a les mateixes aules els nens i les nenes per tal que assolissin una igualtat real va ser una decisió encertada en aquell moment històric malgrat que aquell objectiu és encara un repte en l’actualitat. No qüestiono aquest model que és el que està generalitzat al nostre país. Però trobo una frivolitat titllar de centres de “dubtosa eficàcia pedagògica” els qui opten pel model que a la nostra ciutat ofereixen Terraferma i Arabell des de fa gairebé mig segle i una falta de respecte a les persones que s’hi ha graduat o que hi exerceixen la seva professió.

Convé aclarir un cop més que entendre que la separació educativa per sexe és discriminatòria és fruit d’una postura ideològica, una simplificació reduccionista de la realitat, que es dóna quan es confon igualtat amb uniformitat i s’ignora que la diversitat és allò propi de la naturalesa, de les persones i de la societat, que és diversa, plural, lliure. A més de desconèixer els tractats internacionals en aquesta matèria, és clar. Una educació discriminatòria seria aquella que separés nois i noies per impartir-los una formació diferent que els limités a unes preconcebudes funcions socials. Una escola segregada era aquella que ensenyava costura a les noies i matemàtiques als nois. Però actualment les escoles d’educació diferenciada són centres que busquen l’excel·lència, escoles que permeten que les noies i els nois potenciïn al màxim les seves possibilitats de formació intel·lectual, obrint la porta de la realització professional i personal a tots dos sexes igualment.

El model d’educació mixta és alternatiu al de l’educació diferenciada, no antagònic. Voler fer veure que ens trobem davant d’una dicotomia és un prejudici ideològic de part. No conec quins són els fonaments incontestables que avalen que l’ensenyament mixt sigui l’únic que garanteix la igualtat d’oportunitats. De fet, ni tan sols és l’únic que assegura el principi de la coeducació i convé recordar que l’escola o l’institut no és l’únic espai de socialització mixta ja que nois i noies passen un 20 % del seu temps a l’aula i el 80 % restant a casa seva o amb les seves amistats. No es troben, doncs, en cap bombolla. Dit d’una altra manera, si “coeducar” significa ‘no establir relacions de poder que supeditin un sexe a l’altre, sinó que incorpori en igualtat de condicions les realitats i la història de les dones i dels homes per educar en la igualtat des de la diferència’, no veig enlloc l’afany a evitar que unes i altres estiguin unes hores separats per intentar de trobar un enfocament educatiu el més personalitzat possible.

En un moment de preocupació per les persistents dades de fracàs escolar (28,4 % a Catalunya), els detractors d’aquest sistema que educa separadament les noies i els nois haurien de quedar-se tranquils perquè el seu índex de fracàs no arriba al 4 %. I no aprofundiré en l’àmbit dels resultats perquè se’m retraurà el perfil sociològic de l’alumnat escolaritzat en aquestes escoles, sense, de fet, conèixer-lo bé. És l’etiqueta fàcil de l’elitisme educatiu, que té bona premsa però que no se sosté quan es coneix la pluralitat de famílies que hi porten els seus fills i les seves filles. Excloure –com voldrien alguns sindicats i alguns partits polítics- aquest tipus de centres del sistema de concert afectaria principalment a les famílies amb menys recursos, que veurien limitada per motius econòmics la possibilitat d’elegir lliurement aquest model educatiu si és el que desitgen per a les seves filles i fills.

Aposto per la supressió dels dogmatismes en educació i acceptar que l’autonomia de centres tan demanada passa també per procurar no encotillar els seus dissenys pedagògics a priori. Una societat com la nostra, que vol ser tan avançada en tants aspectes, hauria d’assumir la possibilitat que coexisteixin enfocaments alternatius com el que ens ocupa i que està creixent amb força a tot el món en països, cultures i realitats polítiques molt diverses; i el que és més significatiu: a l’escola pública en especial.

Una altra vaga a la pública!

Cinc sindicats del sector públic de l'ensenyament han convocat per al dimecres 10 de juny una altra vaga general. És la tercera d’aquest curs.

Rosa Cañadell, la portaveu del sindicat majoritari, ha explicat que la "gravetat de l'ofensiva contra l'escola pública" els ha dut a convocar aquesta protesta tot i ser conscients que el tram final de les classes no és "un bon moment". Ja es veu que l’acord dels grups parlamentaris CiU, PSC i ERC (i els d’ICV en molts apartats) no significa gran cosa per a ells. Ens trobem, doncs, davant d’una deslegitimació dels representants del poble? No han fet els deures? O potser el que no han fet és el dictat que estan acostumats a pronunciar alguns sindicats?

Arribar a un text consensuat amb tants grups és un èxit del sistema democràtic i ens n’hauríem d’alegrar. A mi tampoc no m’agraden alguns punts del projecte de llei però entenc que no es pot fer servir l’estratègia de “jo guanyo, tu perds” sinó la de cedir en alguns aspectes perquè el sistema i els alumnes del nostre país hi surtin guanyant. No acabo d’entendre aquest enrocament sindical tan propi d’altres temps. O potser sí que l’entenc. El meu parer és que si una llei no pot canviar res o només pot satisfer les aspiracions d’un sector, millor no tramitar-la.

Una altra vaga alimenta una dinàmica catastrofista que acabarà tenint un efecte no desitjat contra l’escola pública precisament, que és la que aquests sindicats afirmen defensar.